És evident que el progrés passa per millorar el rendiment dels dispositius, oferint més velocitat, més memòria, millors gràfics… No obstant aquest factor és alhora un llast per l’evolució, ja que millorar-ne les prestacions de rendiment suposa un augment del consum de recursos amb el conseqüent increment del consum de les bateries, i és aquí on hi ha un dels principals colls d’ampolla actuals en els smartphones.
Les bateries dels smartphones no han evolucionat pràcticament des que va aparèixer la tecnologia basada io-liti. Anteirorment havíem vist evolucionar les bateries de NiCd (Níquel-cadmi) a les de NiMH (Níquel-hidrur-mètal·lic) disminuïnt així l’efecte memòria i augmentant la seva vida útil, però essent encara molt ineficients. Les de io-liti solucionaven moltes de les problemàtiques d’aquests altres models, d’això fa més de 10 anys i no hi ha hagut novetats. S’ha sentit parlar de patents de bateries de cel·les de combustible o sobre nano-materials com el grafè que permeten emmagatzemar energia en més quantitat i menys espai, no obstant aquestes innovacions tecnològiques poques vegades tenen viabilitat econòmica per ser aplicades transversalment en els dispositius del nostre dia a dia.
Per aquest mateix motiu, hem vist créixer els tamanys dels dispositius, certament per oferir pantalles més grans, però per també encabre-hi més bateria.
Així doncs, un dels grans reptes que afronten desenvolupadors de software i hardware de la tecnologia mòbil és generar sistemes més eficients, que consumeixin menys recursos i permetin incrementar rendiment per mantenir els mateixos nivells de consum de bateria.
No obstant, sembla que aquest estiu s’ha pogut entreveure cert àpex d’esperança al respecte quan el MIT va anunciar que havia aconseguit una bateria que durava el doble sense alterar massa els costos i que podria començar a comercialitzar-se el 2017.