L’escletxa o esquerda digital fa referència a la situació d’aquelles persones que per algun motiu no té accés a les Tecnologies de l’Informació i la Comunicació en contraposició a aquella part del món que hi té accés de manera rutinària.

En termes d’exclusió social sovint s’oblida parlar de l’escletxa digital, nosaltres en volem parlar i concretament sobre l’accés a Internet.

Aquest segment de la població va des de la gent gran, pel seu desconeixement de l’entorn digital, discapacitats que per les seves circumstàncies l’accés els és complicat o impossible, com ara visuals i físics on els usuaris els falten mans o dits, etc. També la gent sense recursos que no poden comprar-se les eines per accedir a Internet o que no poden pagar una quota. Així com tots les zones de la Terra on la connexió no arriba, per exemple els països subdesenvolupats.

Usuaris d’Internet per cada 100 habitants – Font: International Telecommunications Union

Hi ha vàries maneres de proveir d’Internet un territori; una és a través de cable amb la connexió telefònica convencional (mòdem, ADSL), també amb cable trobem la fibra òptica que també necessita d’un mòdem per descodificar-la, per satèl·lit, el mateix cable de l’electricitat (PLC), a través de microones amb cable o inalàmbric (WiMAX) o connexió mòbil on s’emet la ona des de torres (EDGE, GPRS, 3G, 4G) i que a través del estàndard WiFi pot funcionar.

En els països subdesenvolupats l’economia domèstica és baixa, i per tant la compra d’un ordinador sovint està fora de les seves possibilitats, per tant l’smartphone és l’opció ideal. Ja que tampoc necessita un espai estable com deixar-lo, i no cal que estigui endollatsovint (sinó sempre) a la corrent cosa que en certs indrets seria complicat.

En aquestes parts del món la corrent elèctrica és deficient. Si no hi ha corrent continua ni suficient, el PLC queda descartat, així com la connexió telefònica, per tant ADSL/mòdem i també la fibra òptica o qualsevol descondificador que necessiti una presa de corrent. El que es necessita és connexió inalàmbrica. Les opcions que queden és la connexió WiMAX i la mòbil a través de torres. L’ona de WiMAX abasta uns 50-80km i actualment s’utilitza en alguna zones rurals però tan sols està ben desenvolupada la part d’accés fix, és a dir, amb cable. No obstant, el pitjor obstacle es que l’estàndard que fa servir el WiFi no és compatible. Precisament aquest és un dels punts que ha fet que aquesta tecnologia no hagi acabat de triomfar, ja que la majoria d’smpartphones incorporen l’estàndard WiFi en comptes de WiMAX.

Per poder abastir a tota aquesta població que no té accés a Internet perquè la construcció de les infraestructures per emetre’l és massa costós, hi ha dues grans empreses que han volgut posar-hi remei. Per una banda Google, amb  un projecte Loon per vestir el cel amb globus que emetin ones i vagin desplaçant-se gràcies al vent per l’estratosfera alimentant-se per unes plaques solar. Per altra banda,  la plataforma “internet.org” (que forma part Facebook) també té un projecte semblant amb l’objectiu precisament fer arribar Internet arreu. Aquests últims proposen fer volar uns drons dotats de plaques fotovoltaiques que s’alimentin d’energia per poder volar contínuament amb moviment i emetre ones.

Vídeo de presentació del projecte Loon de Google

Vídeo explicatiu del projecte d’Internet.org de Facebook

Els dos projectes són encara embrionaris però des de fa temps que hi treballen i de ben segur que ben aviat en sentirem a parlar encara més.