El funcionament del món ha experimentat un canvi radical els darrers dotze mesos i tots i cada un de nosaltres hem hagut de fer front a la situació, fet que ens ha fet adonar que la nostra capacitat d’adaptació i flexibilitat és molt més extensa del que teníem assimilat. Empreses, indústries, governs, individus hem hagut de buscar noves sortides i adaptar-nos a la nova realitat, una realitat que pel que sembla ha arribat per quedar-se.

Les empreses que van poder reaccionar ràpidament a la situació n’han sortit glorioses i han registrat el seu millor rendiment en anys. Alguns exemples en són Amazon, proveïdors d’eines comercials remotes com Microsoft i Zoom, supermercats que tenien operacions de lliurament a domicili sòlides al moment de produir-se la pandèmia, i totes aquelles empreses que ens proporcionen entreteniment directament a casa.

Tot i això, alguns canvis, per molt petits que siguin, han estat essencials en gairebé totes les indústries i això crea la possibilitat que ens desplacem a un període en què els líders empresarials voldran experimentar i realitzaran molts més canvis en el desenvolupament de les seves empreses. Aquest procés, evidentment, el permetrà la tecnologia.

De la mateixa manera que els avenços en tecnologia mèdica han permès crear vacunes en un temps rècord, les eines i les plataformes que ens han permès descentralitzar les nostres oficines i crear equips remots eren molt menys avançades fa només una dècada. Els processos d’adaptació a la nova normalitat que hem estat vivint fins ara haurien estat molt més disruptius i desordenats si s’haguessin dut a terme el 2010.

S’estipula que, en un futur, amb el nivell d’automatització basada en la intel·ligència artificial que està disponible avui en dia, gran part de la rutina i el treball diari es podran transmetre a les màquines. Fet que permetrà eliminar departaments, com ara recursos humans o IT, i farà que els treballadors dediquin el seu temps a tasques que realment requereixen un toc humà.

Pel que fa a la pregunta de qui tornarà a les oficines i quan, és probable que el pensament innovador unit a la tecnologia sigui el decisiu. A curt i mitjà termini, podríem preveure i planificar un model on la quantitat de treball a l’oficina estigui determinada pel tipus de tasques que el treballador hagi de realitzar, el nivell de transferència tàcita de coneixement que es requereix i també la necessitat d’incorporar cultura corporativa. I per acabar, es preveu que a llarg termini la realitat virtual i la realitat augmentada erradicaran les barreres entre les persones que teletreballen i les persones que es troben físicament al lloc de treball. 

Així doncs, el que entenem com a ‘normalitat’ és cosa del passat, el ritme de la innovació tecnològica d’avui en dia és vertiginós, tant que es fa molt difícil establir una normalitat que sigui duradora; per tant, és molt probable que en el futur la tecnologia segueixi desbloquejant formes de treballar que encara no coneixem.